Me gustaría analizar las propuestas que han salido desde "Democracia Real Ya", algunas de ellas muy acertadas, como la de endurecer las penas a políticos corruptos. Otras (la mayoría) son sencillamente estúpidas, como la de incrementar el salario mínimo cuando hay un 20% de paro.
A falta de tiempo, me remito a tres artículos/blogs (2 en catalán y 1 en castellano) que expresan bastante bien mi opinión. En cuanto tenga tiempo escribiré yo mismo sobre el tema. Copio algunos extractos, podeís encontrar el artículo completo clicando en el título.
[...]Empecemos por las propuestas políticas. Las listas abiertas no solucionan nada. En el mejor de los casos son inútiles y en, el peor, el sendero a un Congreso de los Diputados caótico e intratable. Los referendos constantes, como la trágica experiencia de California demuestra, no son más que recetas para generar políticas incoherentes, cortas de miras y para la captura del sistema político por minorías decididas y bien financiadas. Bajos sueldos a los políticos solo asegurarán que a la política solo se puedan dedicar aquellos ya ricos o cuya vida profesional sea un fracaso. Y el que los votos en blanco tengan su propia representación es sencillamente ridículo.
¿Y qué podemos decir de las propuestas económicas? ¿Acaso ve alguien el más mínimo sentido a incrementar la banca pública cuando es precisamente la banca pública, las Cajas de Ahorros, las que se han comportado de manera más nefasta en los últimos años? ¿Acaso cree alguien todavía que el reparto de trabajo no hace más que repartir miseria? ¿Piensa alguien sensato que la expropiación de los pisos vacíos no llevará más que a la destrucción definitiva del mercado del alquiler, de la promoción inmobiliaria y de la seguridad jurídica? ¿Cómo se puede argumentar con un mínimo de honestidad que nuestra seguridad social no necesita de una profunda reforma?[...]
[...]Hoy, en cambio, quiero mantener una concisión espartana para no abrumar. Lo que quiero es que usted, querido lector, le diga bien claro a nuestra clase dirigente que la respuesta a la situación no es el jugar al “yo os comprendo”, no es el subastar el futuro de España a unas concesiones demagógicas y fácilonas. Nuestros políticos, hundidos en su propia cobardía y en el fracaso de sus estrategias de salón estarán tentados de lo peor. Buena parte de los medios de comunicación han caído ya en el romanticismo mistificador de la juventud y en el jalear panfletos de ínfima calidad como profundas obras del pensamiento. Nuestros intelectuales, nulidades a nivel internacional y siempre más atentos a escribir una columna que halague a los prejuicios mal informados de sus lectores que en analizar los datos empíricos, solo se van a dedicar a repetir una fraseología vacua. Nosotros somos los que tenemos que decirles que no, no y mil veces no.
Hemos llegado a un cruce de caminos. Las opciones son claras: el populismo desastroso e infantil de las propuestas de los acampados en la Plaza del Sol o la verdadera regeneración que España necesita y que desde NadaEsGratis llevamos explicando desde hace más de dos años. Yo lo tengo bien claro.
[...]Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades doncs mira, ja era hora, i són una pregunta gegant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se. Ara que la festa s’ha acabat, ara que ja no pots especular amb el terreny de la iaia, que ja no pots viure a crèdit o confiar en el cop de sort; ara que has vist que l’educació universitària espanyola dóna com a molt per guanyar 1000 euros al mes, que estàs a l’atur i que, en fi, la cosa va per llarg, potser seria el moment també de fer autocrítica. Perquè, esclar, és molt fàcil dir que els polítics són tots un corruptes i uns inútils fills de sa mare, és molt fàcil culpar el Banco Santander, i extremadament divertit acampar i imaginar propostes per fer la revolució. Fins i tot és excitant tenir #tota-la-raó-del-món, però quantes vegades vas anar a votar perquè et prometien serveis gratis sense preguntar-te què valien i d’on sortien els calers? Quantes vegades vas ignorar mesures profundament irracionals com el PlanE només perquè eren d’esquerres, o anti-PP, o perquè no qüestionaven el teu status i a tu ja t’anava bé? Quantes vegades vas negociar l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas acceptar pagar en negre? Té contracte la teva dona de fer feines? Confiaves que el totxo sempre pujaria i podries vendre’t la casa nova i hipotecada i guanyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pares? Reclames ara més impostos per tenir més serveis gratuïts, la nacionalització de la banca, allargar l’atur? Democràcia real ja, sí, però ets conscient que la crisi s’ha agreujat per culpa d’unes mesures que es van prendre amb l’únic objectiu d’acontentar els teus desitjos immediats? Després de les acampades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya.
(Lo recomiendo entero por su ironía y estilo)
Sempre m’ha inquietat Doraemon, el gat còsmic. Va venir del futur per ajudar Nobita Nobi. Un pobre xaval que no toca vores i que està a punt d’endeutar-se . Aquest fet afectarà a la resta de generacions. Per això ve el gat del punyeter més enllà: vol evitar que Nobita s’ho rebenti avui i que els seus descendents del demà les passin putes. Doraemon és fa l’amo de la festa. Té una butxaca on surt de tot (penso que un dia vaig veure-hi Torrebruno). I quan no surt res Nobita plora com una bleda assolellada sense protecció solar. Potser això està passant ara.
Després de veure in situ, sentir, llegir, aspirar, expirar... Em dóna la sensació que a Plaça Catalunya (i a la resta d’Espanya) sempre s’està esperant que arribi un Doraemon. Un gat sense orelles, tot pinxo ell, cua mig trapella, i bigotis bon rotllo, que ho arregli tot. Perquè sinó ho fa en Nobita es fotrà a gemegar com cabrit sense sessió piscina climatitzada. Penso que el problema, veritablement, som nosaltres. Com que he espellat més d’una bèstia al llarg de la vida, em permeto ara esparracar Doraemon i Nobita, és a dir nosaltres. El nostre quotidià Dr. Jekyll i Mr. Hyde d’avui. Au, bisturí i a fer el pi. [...]
Després de veure in situ, sentir, llegir, aspirar, expirar... Em dóna la sensació que a Plaça Catalunya (i a la resta d’Espanya) sempre s’està esperant que arribi un Doraemon. Un gat sense orelles, tot pinxo ell, cua mig trapella, i bigotis bon rotllo, que ho arregli tot. Perquè sinó ho fa en Nobita es fotrà a gemegar com cabrit sense sessió piscina climatitzada. Penso que el problema, veritablement, som nosaltres. Com que he espellat més d’una bèstia al llarg de la vida, em permeto ara esparracar Doraemon i Nobita, és a dir nosaltres. El nostre quotidià Dr. Jekyll i Mr. Hyde d’avui. Au, bisturí i a fer el pi. [...]
[...]-Jo, Claudi (o, Jo, Robot): Sí, trobo a faltar el jo. Vull veure el jo. El banc és culpable i el paio que demana un crèdit per anar-se’n de vacances quan no té diners? No és culpable? Directors de bancs m’han explicat suïcidis econòmics sense precedents de persones embogides per gastar. Qui és culpable? No trobo el JO. Per què et compres un cotxe que consumeix 20 litres? Per què? Per què gastes sinó tens? Per què no pagues el lloguer del pis i t’ho gastes en l’entrada d’un cotxe? Oi que no et tiris al metro quan ve el metro? Ah! Perquè fotre mà a la caixa de l’Ajuntament i afanar 60 euros també és robar, oi? I deixar els llums encesos de l’oficina? I robar folis? I... Vull veure els Claudis, també són culpables. [...]
No comments:
Post a Comment